ESTIMAR I SER ESTIMATS

Estimar és una obligació biològica, igual que menjar, buscar protecció i seguretat o sobreviure.

Des del dia que naixem necessitem el vincle amb la mare, és la relació on neix l’estimació, és un vincle que sempre que estiguem en perill s’activarà, vulguem o no.

Quan som petits i sentim malestar la mirem i ella ens calma, quan som més grandets i el perill s’acosta busquem ràpidament la seva mà o ens enroquem a la seva cama o a la del pare, a la joventut si ens donen una mala notícia la truquem a ella, al pare o a algun amic i quan som ja adults i les coses no ens han sortit bé li expliquem a ella, al pare, a un amic o a una parella.

Sempre necessitem estar en relació amb alguna persona que amb el pas del temps prengui el relleu de la mare. Però perquè aquesta persona prengui el relleu de la mare, és necessari que ens faci sentir la mateixa estimació i necessitat d’estimar, si no es dóna aquesta condició, en la nostra ment l’amor incondicional sempre serà el de la mare.

SENTIMENTS

Escoltava a Ramón Lobo que deia que al tornar d’un viatge moltes persones li preguntaven: Que te cuentas? I ell es trobaba sense tenir res a dir, perquè quan torna d’un llarg viatge, té molt poques paraules i molts sentiments, i afegia que li semblava que el que sentia no interessava a la gent.

I jo, mentre l’escoltava, em preguntava si quan algú no té paraules amb les que explicar-nos coses,  si li preguntem com se sent,  tindrà quelcom a dir? Sentirà que hi estem interessats?

VERGONYA O CULPA

La vergonya és una emoció que experimentem quan sentim que no som adequats, que no som els que s’espera de nosaltres. Té a veure amb la nostra forma de ser.

La culpa, en canvi,  és l’emoció que sentim quan hem fet alguna cosa que pensem que no és adequada. Està relacionada amb les nostres conductes.

Veieu la diferència? Una és del ser i l’altra és del fer.

Dues emocions diferents malgrat que en moltes ocasions es parla d’elles com si fossin semblants o inclús la mateixa.

Per què? Una explicació és que hi ha persones que de tant i tant sentir-se culpables per infinitat de coses que creuen fer malament, acaben sentint que són persones defectuoses.

Així doncs cal estar atents a les nostres emocions de vergonya i culpa, i ser molt curosos en no confondre-les, perquè no és el mateix fer quelcom malament que ser algú que no es vol ser.

MOBILE WORLD CONGRESS

No sóc gaire tecnològica, però em fascina el Mobile World Congress. Tots aquests aparells mai vistos, les activitats que ningú no ha provat encara, les comoditats que pots somiar, les distàncies que pots recórrer sense moure’t, en fi una infinitat de meravelles.…

Us dic això perquè la meva sorpresa màxima va arribar quan vaig veure un nadó robot d’ulls grans i expressius en braços d’una noia.

Ja fan nadons????  Ploraran a la nit i es negaran a menjar fruita? S’embrutaran al parc? Es rebel·laran contra el que els imposem com a límits? Es pegaran amb els seus germans? No els hi haurem de donar la mà per començar a caminar? S’enfadaran el primer dia de la llar d’infants? Com de perfectes seran? Seran nadons terapèutics o ninos per jugar? Estaran fets només per satisfer-nos ells a nosaltres, els pares adults, invertint el sentit de la maternitat? I com ens faran sentir paciència, curiositat, afecte, esforç, renúncia, preocupació, ocupació,  i un gran amor recíproc fruit de la necessitat de protecció i seguretat, si ells no ho necessitaran?…

M’encanta el Mobile!!!, perquè és tot un món de preguntes inspiradores.

QUE FÀCIL ÉS CRITICAR-SE

Que fàcil és criticar-se…. o perquè hem estat en una situació de maltractament durant molt temps, o perquè hem intentat justificar conductes que tothom veia incorrectes, o perquè no hem vist un engany evident o perquè ens deixem portar per un desig incontrolat.
Però criticar-se no farà que modifiquem la nostra conducta, ben al contrari, quan ens critiquem augmenta la nostra ansietat i aquesta ens aboca a repetir allò que no volem, tancant així un cercle infernal que no tindrà solució.
Sense reconèixer l’esforç fet, el dolor patit, l’angoixa suportada, la por experimentada, la solitud o la pena sentida, ni podem canviar, ni ens podem reparar.
Perquè el cercle deixi de repetir-se, les nostres emocions i els nostres sentiments necessiten ser vistos.

NO M’HO PUC TREURE DEL CAP

Quan estem immersos en pensaments repetitius que ens fan patir o que ens fan il·lusionar-nos, però que no podem ni deixar de pensar-los ni tampoc portar-los a terme, és perquè aquests pensaments tenen una alta càrrega emocional. Pensaments que es repeteixen i repeteixen perquè porten d’amagat o molta tristesa que no plorem, o ràbia que no expressem, o una por que ens manté absolutament quiets.

Una forma perquè deixin de donar tantes voltes és prendre consciència de quina és l’emoció associada. Si no ens fem conscients de quina és la força que alimenta la repetició, serà impossible fer un canvi.

I quan tenim l’emoció la millor forma de donar-li sortida és escriure. Escriure és un acte racional que dilueix la sobrecàrrega emocional.

ABUSOS SEXUALS

Aquests dies que sentim continues denúncies d’abusos a menors que gelen el cor, em ve a la ment una conversa amb un col·lega, una conversa que ja té molts dies, però que cada dia que passa va adquirint el seu just sentit.

Em deia que havia anat a una reunió d’escola per parlar sobre les futures colònies dels seus fills, on li van explicar amb detall que el menjar seria cuinat per personal autoritzat, comentaven la importància de tenir la roba adequadament marcada per evitar les pèrdues, i van donar importància a la seguretat dels esports d’aventura i la formació dels monitors, i quan ja acabaven, ell va preguntar si algú podia parlar-li de quanta confiança podia tenir sobre el fet que els monitors que estarien al càrrec dels seus fills no abusarien d’ells.

I…….SILENCI, uns segons d’absolut silenci.

Algú havia pensat assegurar això? L’activitat més important que es practica a les colònies  és  relacionar-se, i  una part important d’aquesta activitat no es prepara,  no es vigila,  no es preveu,  no s’assegura,  no es parla,  no s’adverteix,  no es menciona,  no se sospita, i sobretot,  no es pregunta.

APRENDRE

L’aprenentatge d’una habilitat ha de ser en principi meticulosa i atenta, però el futur d’aquesta habilitat apresa és necessàriament el canvi. Tant és aprendre fotografia, com aprendre piano, aprendre a córrer o aprendre dansa, tots els aprenentatges requereixen  coneixement i domini d’una tècnica perquè després es converteixin en la base de seguretat per començar a crear i innovar.

Aprendre té sentit quan l’objectiu no és repetir contínuament lo aprés, sinó quan l’objectiu és canviar.

30 LLIBRES ?

Com pot ser, que la moda d’ordenar-ho tot de la Marie Kondo arribi fins a pensar a eliminar llibres? Potser ella creu que en l’espai buit hi ha més meravelles que en els llibres, però jo ho dubto.

Els llibres són els grans tresors de la vida, són la vida dels altres, la història de tots, els desitjos d’alguns, les aventures dels agosarats i l’imaginari futur. En fi, una bona companyia, l’antídot contra la solitud.

És millor la vida si només guardes 30 llibres?  L’espai buit és més enriquidor que una pila de libres? No acaba sent una més de les perilloses declaracions d’individualisme? Al final, amb què i amb qui viurem? Encara més sols? Millor amb la TV?…

EL MÓN ÉS GRAN O PETIT?

Les persones que pateixen ansietat viuen en un món interior enorme, un món ple de perills. Cotxes que corren massa o que poden quedar aturats en mig d’un túnel, avions que en qualsevol moment poden caure, una altíssima probabilitat de patir malalties incurables o que els seus éssers estimats pateixin accidents, amb la seguretat que es contagiaran de les pitjors brutícies i de les més modernes o antigues malalties de les que senten a parlar, pensant que s’ha de desconfiar de les persones perquè segurament els trairan quan menys ho esperin…

Per sort les persones ansioses no tenen totes i cadascuna d’aquestes pors, però sí que senten una por bàsica, molt interioritzada i generalitzada a molts aspectes de la vida quotidiana. Una por tan incorporada que amb el pas del temps va fent que cada vegada tinguin més i més pors o sensibilitats, de forma que el món real, el món exterior,  es va fent un lloc petit i petit on millor no arriscar gaire i on és millor no participar-hi.

I què passa quan aquestes persones es treballen l’ansietat i aquesta comença a disminuir i comencen a tenir més confiança en elles mateixes i en les seves capacitats per fer front als infortunis que puguin venir?

Doncs que el món interior va agafant una mida més abastable, i el món exterior es fa gran i molt interessant, i com a conseqüència ara se’l volen menjar. Sí, sí, les coses canvien, les vivències noves i incertes són possibles, els reptes poden ser aventures desitjades, recuperen l’atreviment i poden arriscar.

Quan l’ansietat es redueix a un nivell adequat, es produeixen grans canvis de vida.