EL MEU NÒVIO ÉS UN VIOLADOR

I si el teu nòvio és un violador, tu que ets? Doncs una  dona sotmesa.

Una dona que he d’estar sempre disponible sexualment perquè si dic que no als seus desitjos tot acaba passant de mala manera. No sé si això és violència, i tot i que a mi m’ho sembla, no ho explico a ningú segurament per por  que els altres em diguin que això no s’ha d’aguantar o per por a quelcom pitjor que seria que ell sabés que ho he dit i s’enfadés  perquè no hi confio. Jo sento por.

No sé si estic enfadada amb aquesta noia a la qual ha violat, que de ben segur que el va provocar i el va obligar a seguir el seu instint d’home, o si amb qui  estic enfadada és amb ell perquè em  sembla que vol  que jo el defensi  sense fer-li preguntes.  I jo ja no sé què és correcte, perquè jo preguntes sí que en tinc, però millor que no les faci  que el podria fer enfadar.

Ell està molt segur de tot, jo crec que una mica orgullós i tot. Caminem per la vorera cap als jutjats i m’agafa de la mà tan fort que sé segur que em vol dir alguna cosa.

VEURE EL MÓN TAL COM ÉS

Moltes vegades em sorprèn com alguns autors expressen idees absolutament evidents d’una forma que em sembla haver-la pensat per primera vegada.

La següent frase és de Richard Ford del seu llibre Entre ells dos, i l’escriu quan com a nen un dia es fa conscient que ell té un concepte de la seva mare que no es correspon amb el que tenen les veïnes o amb la que té el seu propi pare, i ho expressa així:

Com més som capaços de veure els nostres pares en totes les seves facetes i tal com els veuen els altres, més possibilitats tenim de veure el món tal com és.

Jo tampoc sé si nosaltres, en general, som prou conscients que els nostres pares no són només com nosaltres els coneixem. No sé si som prou conscients que una persona és de moltes maneres diferents, tan diferents que és possible inclús que puguem negar certes característiques amb fermesa quan algú altre les pot afirmar rotundament.

Quantes vegades escoltem o pensem que no és possible que els altres vegin al nostre pare o la nostra mare de forma tan oposada a com la veiem nosaltres? O quantes vegades ens sorprèn allò que diuen d’ells, i pensem que nosaltres tenim una informació que desmentiria el que s’ha dit?

Els éssers humans som extremadament complexos, i segurament per això, el món també ho és.

I WANT LOVE

Aquestes paraules que són el títol d’una cançó d’Elton John i que expressen una necessitat vital, Vull amor, són també el motor de la vida d’aquest talentós músic i el de la vida de molts nens i nenes menyspreats i menystinguts pels seus pares.

El problema que tenim els éssers humans és que si aquest amor incondicional, no només no ha existit, sinó que a més ha anat acompanyat de despreci pel que som, és possible que tot i haver aconseguit a l’edat adulta molt amor d’amics, companys, parelles o fans, no es podrà sentir.

Si no s’ha construït un model de què és amor durant la infància, a l’edat adulta no es pot distingir d’altres emocions o interessos. Es confon el que és bo per dolent i el que és dolent per bo, portant a una vida caòtica i plena d’excessos. La vida així és un sense sentit.

ELS AMANTS

Quant més ens veiem menys sento que m’estimes. És el que li diu l’amant per justificar que el vol deixar.

És estrany, hauria de ser a l’inrevés, quant més es veuen més hauria de sentir que l’estima.
Quan passa això que quant més es veuen menys estimació se sent? Quan només hi ha un afany de conquesta o de seducció per tal d’aconseguir  plaer. Quan el desig sexual no va més enllà del cos i el plaer que se’n pot obtenir.  Obtenir és la paraula clau en la qual fixar-se,  perquè si fos el plaer a obtenir i a  donar, l’amant sentiria cada dia més estimació i no menys, encara que tot fos purament sexual.

UN VIATGE IRRELLEVANT

Un viatge Irrellevant és un llibre de Lluís Llurba Gallisà  del qual en podríem parlar molta estona  perquè fa la descripció de comportaments humans absolutament quotidians, que tots hem viscut, però que malgrat ser tan comuns,  semblen nous quan els llegeixes en les seves paraules. És un llibre fet de pura  intimitat.

Diu: “Qui és ella? Ah, vet aquí la pregunta, no és fàcil…És, tal vegada, aquella jove d’unes esportives blau cel cordades per unes tiretes blanques; o, potser , la que acotxa el cap i es mostra confusa davant de la demanda de sexe; o bé, la dona esfereïdora que m’engega a la merda; o, podria ser, l’enigmàtica xicota de Times Square; o aquella noia bellíssima que, nua, respira i sospira al meu costat.

Com ho puc saber? Furgant i furgant dintre meu, cal exprimir-se el cervell…”

I jo em pregunto quantes hores hem pogut dedicar a intentar saber qui és algú que ens té enamorat, però que també ens ha traït o ens ha tractat amb menyspreu o simplement ens manifesta un interès erràtic, quan el més convenient seria entendre ràpidament que aquella persona és tot el que hem sentit estan amb ella. Tot!!!

Per més que intentem que una persona sigui només allò que volem i fem servir hores del nostre pensar a intentar assegurar això, la veritat és que les persones som bones i dolentes, agradables i furioses, divertides i aixafaguitarres, equilibrades i arrauxades, callades i malcarades, o si més no, ho podem ser. Ho podem ser tot.

Intentar que una persona sigui només la que nosaltres somiem, no és per res un viatge irrellevant, potser d’això va aquest llibre.

AMB QUI ET VINCULES?

Casualment dos dies seguits he escoltat en diferents mitjans la sorpresa d’un periodista en observar que les persones quan veiem que algú es bo en una cosa, tenim tendència a pensar que la persona és bona en tot, o que quan coneixem algú que ens cau bé tenim tendència a confiar-hi una mica massa cegament.

No és una estupidesa dels humans, no és quelcom que fem a consciència equivocant-nos estrepitosament. Encara que sembli increïble és una obligació biològica. És la necessitat d’estar vinculats. És la necessitat de confiar en algú.

Som éssers indefensos molt anys de vida i per ser cuidats i no sentir abandó, ni arriscar a ser abandonats realment, tenim un programa intern que ens obliga a vincular-nos, a confiar.

D’aquí que quan veiem signes com el somriure, l’escolta, la mirada atenta, alguns talents, la força i altres trets que ens inspiren protecció o seguretat, instintivament, i no voluntàriament, se’ns activa la necessitat de vincular-nos amb aquella persona.

Quins són els trets que més fàcilment et fan confiar? Confies en algú cegament? Si haguessis de dir a algú en quina persona ha de confiar, en què li diries que es fixes? Que et passa si algú confia cegament en tu?

CREANT EL CANVI

                                                  CREANT EL CANVI

Vols anar fent canvis que et facin sentir més coherent i més en equilibri entre qui ets i qui vols ser? Vols renovar alguns dels teus hàbits, remoure’ls i replantejar-te’ls?

Et proposo treballar aquells temes que sembla que et tenen encallat, i que per més que te’ls proposes no acaben fent-se realitat. El tema serà sempre una proposta teva personal i el camí pel qual transitaràs també ho serà, tot i que el farem en petit grup.


Quins poden ser aquests temes?

  • Aquelles petites coses del dia a dia que ens emocionen exageradament i no podem acabar de neutralitzar, aquells grans temes de la vida que segueixen en present en la nostra ment, creences que ens fan ser rígids, hàbits que se’ns resisteixen, habilitats que voldríem tenir…
  • Malalties que no es poden explicar mèdicament i que es cronifiquen inexplicablement.
  • Símptomes premenopàusics que sents amb excessiva intensitat com ara els fogots, la irritabilitat, o un estat baix d’ànim…


Treballarem des de l’EMDR, amb diferents protocols segons els temes, i amb l’estimulació bilateral. http://psicologiaclinica.cat/psicoterapia/emdr/  https://www.youtube.com/watch?v=Y1m_nqXhp-k
Lloc: a Igualada els dilluns a les 18,30h i a Barcelona els dijous a les 18,30h, amb altres opcions horàries si surt grup.
Material a portar: llibreta DNA 4 o foli i bolígraf i/o colors.    Duració: 1h 30min.     Preu:30€
Assistència lliure, prèvia reserva: 669388447  o  dolorsca@copc.cat

ELS CAMINS DE LA VIDA

Sempre hi ha un camí fins a arribar a aconseguir el que vols, el problema és que el camí a vegades pot ser tortuós, ple de rocs i infectat d’insectes que et poden picar, però també és veritat que hi ha camins lluminosos, clars i diàfans.

Com són els camins de la teva vida? Com és el camí pel qual has transitat des que vas néixer? Com són els camins relacionats amb la feina? I els camins que et permeten arribar fins als altres? I com és el camí que et porta al teu interior? Els podries dibuixar aquests camins?

LA MEVA PARELLA JA TÉ INSTAGRAM

Si la teva parella o tu mateix, ja teniu Instagram, segurament ja comenceu a tenir alguns problemes.

Quan una persona és molt aficionada a mostrar-se a les xarxes socials, és com si tingués molts nòvios potencials. Un munt de persones que com diem popularment et riuen les gràcies.

I això que sembla fantàstic i molt divertit, acaba complicant molt les relacions de parella.

La persona que li agrada mostrar-se i tenir molts comentaris elogiosos, no pot decidir ni comprometre’s amb seguretat perquè sempre té la impressió que pot haver algú millor, i el que s’aparella amb algú que practica aquesta activitat, no pot acabar mai de confiar que la relació tingui futur perquè la inseguretat estarà activada contínuament, preguntant-se sobre si un és suficient.

Tens Instagram? La teva parella té Instagram? Què hi feu? Quanta estona li dediques? Quanta estona li dedica? Què fa l’altre mentre estàs a Instagram?  Quin lloc ocupes a la relació?

ANSIETAT

L’ansietat és una alerta que es posa en marxa dins nostre per avisar-nos que hi ha alguna cosa que amenaça la nostra seguretat. Però és clar que les persones ansioses moltes vegades fan una avaluació de l’entorn i s’adonen que en aquests moments no hi ha res que els faci sentir en perill.

Llavors.…Perquè sentim ansietat si no hi ha perill ara?

Les dues emocions que donen energia a l’ansietat són la por i la preocupació.

Ah!! I si ara no tinc ni por ni preocupació, perquè no està passant res, com s’explica que estigui patint ansietat?

La por la comencem a sentir molt aviat des que som petits, i per tant es pot despertar amb qualsevol record de la nostra infància que tingui a veure amb haver sentit por de forma intensa i que hagi passat per la nostra ment sense que ens hàgim ni adonat.

 I la preocupació és una emoció de futur per tant qualsevol cosa que pensem sobre coses noves, reptes inesperats, el nostre desconeixement sobre alguns temes, o el nostre dubte sobre les nostres capacitats, també pot posar en marxa l’ansietat.

La major part d’estímuls de por i preocupació succeeixen a la nostra ment i no a l’exterior, i no necessariament provocats per un aconteixement inmediat.